Madonna of the Lillies – Alphons Mucha (1905)
- Forma i estructura
L’esquema compositiu és central basat en el contrast de la verticalitat de la figura principal (verge) respecte a la que ens apareix a primer plà (nena). La visualització de la intencionalitat compositiva de la obra es reforça per la disposició simètrica dels elements laterals en eix diagonal, i per les formes triangulars en les que estàn dibuixades les figures.
Les formes que generen aquesta estructura són un eix vertical central, un oval que embolica la figura de la Verge i la nena i el rectangle del format, juntament amb les linies i figures anteriorment esmentades. Segons la llei de la pregnancia de Gestalt, aquestes formes simples es perceben abans que el detall ornamental i garanteixen la unitat visual de la obra.
- La noció de composició
La composició articula les relacions entre els diferents elements plàstics per a crear un conjunt coherent. En aquesta obra, Mucha combina una estructura geomètrica clara amb línies orgàniques i ornamentals, pròpies del modernisme, aconseguint una imatge cohesionada en la qual figura i decoració s’integren sense generar tensions visuals excessives. L’esquema compositiu és central i axial. Les figures principals se situen en el centre i organitzen la resta d’elements al seu voltant. L’esquema respon a un model habitual en composicions religioses, on l’estructura coincideix clarament amb la composició.
- Jerarquia visual
La figura està formada per la Verge (més alta i en segon plà) en contrast amb la nena (pintada amb colors més saturats i posicionada perspectivament més a prop), cosa que les equilibra jeràrquicament creant una unitat protagonista en les dues figures. El fons, compost pels lliris, actua com un fons actiu però subordinat, ja que reforça la composició sense competir amb la figura principal.
Les formes orgàniques del mantell suavitzen l’estructura principal. El color, especialment els tons clars i daurats de la figura, incrementa el seu pes visual respecte al fons en ser tonalitats (ataronjats i blavosos) gairebé oposades al cercle cromàtic. L’espai és essencialment bidimensional, amb profunditats marcades per la opacitat dels elements, la qual cosa reforça el caràcter simbòlic de l’obra.
- Equilibri i tensió
La composició es basa en un equilibri predominant, amb una tensió mínima. L’estabilitat s’aconsegueix mitjançant la verticalitat i la repetició d’elements. Les lleugeres corbes i inclinacions introdueixen una mínima tensió que evita una composició excessivament rígida. El major pes visual es concentra en el centre i la part superior de la composició.
L’espai compositiu s’organitza de manera jeràrquica, subordinant els elements secundaris al principal. L’obra presenta una simetria gairebé axial, encara que no absoluta. Aquesta lleugera asimetria introdueix naturalitat i suavitat, mantenint un equilibri estàtic que transmet calma i solemnitat.
- Moviment
Encara que es tracta d’una imatge estàtica, existeix moviment perceptiu generat pel recorregut visual. La mirada es guia a través de l’eix vertical, les corbes del mantell i la direcció de la mirada de la Verge cap al Nen.
Predomina l’estabilitat, amb un dinamisme contingut. El ritme visual es produeix mitjançant la repetició de línies corbes i verticals, que ordenen la lectura de la imatge i reforcen l’harmonia del conjunt. La repetició dels lliris crea un ritme regular que reforça la verticalitat, la unitat ornamental i la cohesió compositiva, sense desplaçar el protagonisme de la figura principal.
Encara que Mucha treballa en un estil modernista i decoratiu, la seva obra mostra clares influències de composicions religioses del barroc i el renaixement, com per exemple:
- La centralitat: El contrast de la direccionalitat de les mirades i les figures generen que la “madonna” siguin ambdos personatges, ocupant així, la centralitat del quadre.
- Simetria: Els lliris i les figures es distribueixen de manera equilibrada al voltant de la figura, generant una harmonia visual típica en aquest tipus de representacions.
- Jerarquia visual: La figura central destaca per grandària, postura i detall, mentre els elements secundaris complementen sense robar atenció.
- Simbolisme: Els lliris representen puresa, com els objectes simbòlics en la pintura religiosa, que ens donen indicacions també de les intencionalitats del quadre. Cada element i color està escollit amb intencionalitat.
- Guia de la mirada: Les línies corbes del fons i els braços de la Madonna condueixen la mirada de l’espectador cap al seu rostre i les flors.
Vocazione di san Matteo – Caravaggio (1601)
- Forma i estructura
La composició de La Vocació de Sant Mateu està basada en un esquema diagonal dominant, que va des de la finestra oberta a la part superior esquerra fins al punt on Crist assenyala Mateo. Aquesta línia de llum guia la mirada de l’espectador i connecta visualment els elements més importants de la narració.
Mateu ocupa una posició corvada a l’esquerra, amb el seu grup de companys al voltant, mentre que Crist apareix a l’extrem dret, fora del centre. Aquesta disposició genera un equilibri visual entre l’element diví i la reacció humana, tot mantenint la jerarquia narrativa.
El contrast de llum i ombra reforça aquestes línies compositives: la llum intensa ressalta les figures centrals i les seves expressions, mentre el fons queda parcialment en foscor, creant profunditat i definint clarament l’estructura espacial de la escena.
- Noció de composició
La composició articula les relacions entre les figures i la llum, que generen un conjunt coherent i aporten dramatisme a l’obra. Les figures estan disposades de manera que la mirada de Crist, el gest del seu braç i la reacció de Mateu generen un recorregut visual natural i entenedor.
L’esquema compositiu no és central com en els retables clàssics, sinó que utilitza diagonals i triangles per organitzar l’espai, creant dinamisme i tensió. Els elements secundaris, com els companys de Mateu, s’integren a la composició sense desviar l’atenció de l’acció central, contribuint a l’equilibri visual i al realisme dramàtic característic del Barroc.
- Jerarquia visual
L’atenció es concentra a Sant Mateu i Crist, amb un clar contrast d’il·luminació que separa als protagonistes del fons. Les altres figures estan parcialment en ombra, subordinades visualment, la qual cosa reforça la importància dels personatges centrals. La jerarquia s’estableix mitjançant el contrast lumínic, la direcció de les mirades i la postura dels cossos, recursos típics de la pintura religiosa per a emfatitzar el sagrat o el significatiu.
El gest de Crist, amb el braç estès assenyalant Mateu, i la seva ubicació a l’extrem esquerre de la composició, actuen com a element que guia la mirada de l’espectador cap al moment de la vocació. Mateu, situat a l’esquerra i amb el seu gest de, rep el màxim pes visual, reforçat per la seva il·luminació i contrast cromàtic amb el fons.
Els elements secundaris, com les mans, els rostre i la disposició dels companys, complementen la narrativa i reforcen la jerarquia sense competir amb els protagonistes. Així, la combinació de llum, gestos i posició estableix una jerarquia clara, típica de les composicions religioses barroques, on l’atenció sempre es dirigeix cap al nucli de l’acció divina.
- Equilibri i tensió
La composició de La Vocació de Sant Mateu combina equilibri visual amb tensió dramàtica. El grup de Mateu i els seus companys se situa a la esquerra, mentre que Crist apareix a la dreta, fora del conjunt, generant un equilibri dinàmic que manté l’estabilitat de l’escena sense rigidesa.
La tensió sorgeix principalment de la diagonal de la llum que travessa l’estada i del gest de Crist assenyalant a Mateu, creant un moviment que dirigeix la mirada de l’espectador cap al nucli de l’acció. La interacció entre llums, ombres i gestos introdueix un ritme visual que evita la monotonia i reforça la dramatització de l’escena.
- Moviment
Encara que l’escena és estàtica quant a l’acció concreta, el moviment perceptiu està marcat per la direcció del braç de Crist, la línia de llum i les mirades dels personatges. Aquests elements guien la lectura de l’escena, creant un ritme visual que condueix l’atenció de l’espectador cap al moment de la vocació. La repetició de línies diagonals i la interacció entre figures generen un dinamisme contingut, propi de la narrativa religiosa barroca.
La Vocació de Sant Mateu de Caravaggio és un clar exemple del tenebrisme barroc, un estil que es va desenvolupar en el segle XVII i que complía amb unes característiques comuns a altres obres del mateix estil, com per exemple:
- Centralitat i jerarquia visual: L’atenció se centra en Crist i Mateu, reforçada per la llum, igual que el tenebrisme utilitza la il·luminació per a destacar el més important de la composició.
- Ús de la diagonal i moviment: La línia de llum diagonal i la disposició de les figures generen dinamisme i guien la mirada de l’espectador, com en altres composicions tenebristes.
- Equilibri i tensió: L’escena manté estabilitat mitjançant l’organització dels personatges, però la diagonal de llum introdueix tensió dramàtica, característica del Barroc.
- Simbolisme visual: La llum no sols organitza la composició sinó que actua com a element simbòlic, representant la intervenció divina, un recurs comú en l’estil.
- Profunditat i volum: La interacció entre llum i ombra crea sensació tridimensional i jerarquia espacial, reforçant l’estructura compositiva de l’obra.
The Last Supper – Leonardo Da Vinci 1495-1498
- Forma i estructura
L’escena presenta una forma bastant complexa a causa del gran nombre de figures i a la varietat de gestos i expressions. L’obra s’organitza a partir de formes simples subjacents: un rectangle horitzontal (format mural), un eix vertical central, i una estructura triangular dominant en la figura de Crist.
L’esquema compositiu és central i simètric. Crist se situa en el centre exacte de la composició i actua com a nucli estructural. A banda i banda es disposen els apòstols, organitzats en grups que equilibren visualment l’escena. L’estructura és tancada i estable, reforçada per l’arquitectura de l’espai.
- La noció de composició
La composició organitza tots els elements per a dirigir l’atenció de l’espectador cap al moment clau del relat. Leonardo combina estructura geomètrica, perspectiva i gest per a construir una escena unitària, on cada figura contribueix al significat global sense trencar l’ordre compositiu.
- Jerarquia visual
La jerarquia visual és molt clara i està acuradament controlada. El primer punt d’atenció és la figura de Crist, seguida pels apòstols més pròxims al centre, i finalment pels grups laterals. Crist i els apòstols constitueixen la figura, mentre que l’espai arquitectònic funciona com a fons estructurant. El fons no és decoratiu, sinó que reforça la composició mitjançant línies de perspectiva que condueixen la mirada cap al centre.
Les formes humanes són clares i volumètriques, El color és sobri i equilibrat, sense grans contrastos cromàtics que distreguin del centre i l’espai està construït mitjançant perspectiva lineal, creant profunditat real i reforçant la centralitat de Crist.
- Equilibri i tensió
L’obra presenta un equilibri global simètric, però amb una forta tensió interna generada per les reaccions emocionals dels apòstols. Aquesta combinació permet una escena estable en la seva estructura, però dinàmica en el seu contingut narratiu. El major pes visual es concentra en el centre, on se situa Crist. Aquest pes es reforça per: la posició central, l’aïllament de la seva figura, i la convergència de les línies de perspectiva al seu cap. Els grups d’apòstols equilibren l’espai a banda i banda.
La composició és simètrica en la seva estructura general, però asimètrica en el detall, ja que cada grup d’apòstols presenta gestos i postures distintes. Aquesta combinació evita la rigidesa i aporta naturalitat a l’escena.
- Moviment
Encara que l’escena és estàtica en la seva disposició general, existeix un fort moviment perceptiu generat pels gestos, les mirades i les mans dels apòstols, que creguin un ritme visual continu al llarg de la taula. L’estabilitat ve donada per l’estructura geomètrica i la simetria. El dinamisme es produeix per la reacció en cadena dels apòstols davant les paraules de Crist. El ritme s’estableix per la repetició de figures humanes i per l’alternança de gestos oberts i tancats.
“L’ultim dinar” és un clar exemple de l’estil compositiu de les pintures religioses, sobretot del renaixentisme, un estil que es va desenvolupar entre els segles XV y XVI i que complía amb unes característiques comuns a altres obres del mateix estil, com per exemple:
- Centralitat i eix axial: Composicions organitzades a partir d’un eix vertical central coincidint amb la figura de Crist establint una jerarquia clara.
- Ús de la geometria com a estructura: Recolzament en formes geomètriques simples – per a la composivió de la obra, aporten ordre i estabilitat.
- Perspectiva com a element compositiu: La perspectiva lineal organitza l’espai i condueix totes les línies cap a un punt de fuga situat al cap de Crist.
- Equilibri entre simetria i dinamisme: La composició és simètrica en la seva estructura general, però es torna dinàmica gràcies als gestos i moviments dels personatges.
- Agrupació de figures: Organització d’un gran nombre de personatges amb gran detall també en les seves simbologies per així poder reconeixer a les figures representades.
- Relació figura–arquitectura: L’arquitectura actua com a marc compositiu, ordenant l’espai i reforçant la centralitat, sense competir visualment amb les figures humanes.
Ostres quina passada Mercè! M’encanta com has treballat el fons i la subtilesa dels colors.
Magradaria molt tot el procés. Preciós el resultat
Fantàstic. M’agrada molt la gama de colros que has triat i la composició, deixant un espai lliure a la part superior.
Seguim
És impressionant la teva perfecció, sembla una foto de tan realisme. Si no sabés que fos un oli. Pensaria que és una foto. M’encanta. Encara he d’aprendre molt per arribar a fer-lo amb aquesta perfecció.