Bona nit companys/es!
Us comparteixo el meu procès per la pràctica. Després de consultar els recursos vaig decidir optar per pintar aquest escenari jugant amb la combinació de diferents punts de llum dins d’aquesta composició. Principalment he volgut començar per tenir dues tonalitats claus (blau, groc, i la seva combinació, el verd) posant en pràctica els coneixements de color de les primeres pràctiques. Vull aprofitar també la tècnica a l’oli per poder experimentar més amb les textures i el comportament de la llum en els objectes. Considero que cal acabar de recolocar algunes línies per acavar de quadrar la perspectiva, i encara tenint la quadricula i la referència auxiliar en format fotografia, he notat més dificultats en encaixar els objectes degut a canvis de posició en el moment de dibuixar l’esbós ja que no he volgut dependre gaire de la fotografia, sino del que l’ull veu (sobretot ho voldre posar en pràctica de cara als colors, que no es veuen igual a la foto.
Està sent tot un repte treballar a partir de la vista sense voler dependre massa de la referència, encara que està sent un bon exercici per treballar la meva visió espacial. Degut a que vull utilitzar una llum molt concreta (generada amb diversos punts de llum artificial i sense llum exterior) crec que resultarà complicat mantenir les llums dins una mateixa posició, intentaré no tocar gaire aquest racó del menjador i pintar de nit!
Feta l’entrega, acabaré de retocar quatre detalls que veig conforme em vaig allunyant del llenys per comprovar la similitut amb la referència, afegiré una patina de color grisa per poder treballar millor amb els colors blaus i grocs i difuminar el color del llapis amb el fons, per així poder començar ja amb la taca.
Us adjunto imatges del procès de creació de la meva obra i la fotografia que he utilitzat de referència. Cal afegir els esbossos individuals que vaig fer de cadascun dels elements que composen la obra (per motius logístics no els tinc aquí i no els puc anar a recollir fins d’aqui uns dies) però quan sigui possible intentare adjuntar-los dins de la entrada!!!
ESBÓS INICIAL DE LA PRÀCTICA (pluja d’idees)
Planificació de l’enquadrament de l’escenari 3D per traslladar al llenç
ESBÓS MAQUETAT AL LLENÇ 
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
En aquest exercici he seleccionat una fotografia, que vaig fer el febrer de 2017 al barri de la Ribera de Barcelona, i que sempre he tingut present amb la voluntat de dibuixar-la. Aquell dia, mentre passejava, vaig observar aquesta escena i la vaig fotografiar. L’objectiu és plasmar la dimensió física del treball que desenvolupen les persones.
El context és el d’un restaurant, un espai on se serveixen begudes i menjar. M’interessa l’espontaneïtat dels personatges, que apareixen concentrats en la tasca que correspon a cadascun. La imatge mostra la feina que comporta posar a punt un establiment abans de rebre els clients, així com el treball en equip. L’uniforme actua com a element diferenciador de l’àmbit laboral respecte d’altres espais, i alhora funciona com un factor d’unió entre els treballadors.
Els colors càlids de l’establiment no són aleatoris, sinó que responen a una estratègia destinada a atraure el client. Es tracta d’un model estètic que s’ha popularitzat en els darrers anys i que utilitzen tant restaurants moderns com altres establiments com forns de pa, pastisseries… Els colors són un element clau en la comunicació visual, evoquen el missatge associat a un lloc de cuina tradicional, calidesa de l’espai i experiència agradable de menjar i compartir.
L’arquitectura també és un element important. Es tracta d’un local reformat situat en un barri antic de Barcelona. S’han netejat les parets perquè els maons siguin obra vista, i s’han pintat però deixant la seva forma visible que aporten un toc de modernitat i alhora deixen veure el testimoni d’una època passada. Aquesta barreja confereix al local una atmòsfera evocadora i constitueix un valor afegit a l’experiència.
Sobre la composició, és una fotografia espontània i capta els personatges sense que se n’adonin, permet una lectura de la imatge d’esquerra a dreta, com si es tractés d’un relat visual, generant un ritme.
La mirada es concentra en els tres treballadors que porten mocador al cap, que a més estan il·luminats per una llum groga que els destaca. A partir d’aquí, el recorregut visual es desplaça cap a altres elements de l’espai, com els tomàquets, els pebrots i les treballadores situades a l’esquerra i les dues figures de la dreta, reforçades visualment per la presència d’una columna que tanca el relat. Posteriorment, la mirada recorre el conjunt del local, fet que permet contextualitzar els personatges dins l’espai que ocupen.
Finalment, mencionar que per preservar la identitat dels personatges, no serán reconeixibles i m’interessa més el moviment de les persones, colors i determinats elements formals.
Graus d’iconicitat
La fotografia ja seria una realitat modelitzada representativa, també els esbossos fets a llapis i aquests colorejats. La fotografia estaria representant més fidelment la realitat que les altres dues imatges que ja tenen la meva interpretació.
Aquestes dues imatges, fetes digitalment, s’allunyen més de la realitat i són més simbòliques, ja que, a partir de formes geomètriques, interpretem que representen tres persones i dos sifons. La segona és encara més abstracta.
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Madonna of the Lillies – Alphons Mucha (1905)
L’esquema compositiu és central basat en el contrast de la verticalitat de la figura principal (verge) respecte a la que ens apareix a primer plà (nena). La visualització de la intencionalitat compositiva de la obra es reforça per la disposició simètrica dels elements laterals en eix diagonal, i per les formes triangulars en les que estàn dibuixades les figures.
Les formes que generen aquesta estructura són un eix vertical central, un oval que embolica la figura de la Verge i la nena i el rectangle del format, juntament amb les linies i figures anteriorment esmentades. Segons la llei de la pregnancia de Gestalt, aquestes formes simples es perceben abans que el detall ornamental i garanteixen la unitat visual de la obra.
La composició articula les relacions entre els diferents elements plàstics per a crear un conjunt coherent. En aquesta obra, Mucha combina una estructura geomètrica clara amb línies orgàniques i ornamentals, pròpies del modernisme, aconseguint una imatge cohesionada en la qual figura i decoració s’integren sense generar tensions visuals excessives. L’esquema compositiu és central i axial. Les figures principals se situen en el centre i organitzen la resta d’elements al seu voltant. L’esquema respon a un model habitual en composicions religioses, on l’estructura coincideix clarament amb la composició.
La figura està formada per la Verge (més alta i en segon plà) en contrast amb la nena (pintada amb colors més saturats i posicionada perspectivament més a prop), cosa que les equilibra jeràrquicament creant una unitat protagonista en les dues figures. El fons, compost pels lliris, actua com un fons actiu però subordinat, ja que reforça la composició sense competir amb la figura principal.
Les formes orgàniques del mantell suavitzen l’estructura principal. El color, especialment els tons clars i daurats de la figura, incrementa el seu pes visual respecte al fons en ser tonalitats (ataronjats i blavosos) gairebé oposades al cercle cromàtic. L’espai és essencialment bidimensional, amb profunditats marcades per la opacitat dels elements, la qual cosa reforça el caràcter simbòlic de l’obra.
La composició es basa en un equilibri predominant, amb una tensió mínima. L’estabilitat s’aconsegueix mitjançant la verticalitat i la repetició d’elements. Les lleugeres corbes i inclinacions introdueixen una mínima tensió que evita una composició excessivament rígida. El major pes visual es concentra en el centre i la part superior de la composició.
L’espai compositiu s’organitza de manera jeràrquica, subordinant els elements secundaris al principal. L’obra presenta una simetria gairebé axial, encara que no absoluta. Aquesta lleugera asimetria introdueix naturalitat i suavitat, mantenint un equilibri estàtic que transmet calma i solemnitat.
Encara que es tracta d’una imatge estàtica, existeix moviment perceptiu generat pel recorregut visual. La mirada es guia a través de l’eix vertical, les corbes del mantell i la direcció de la mirada de la Verge cap al Nen.
Predomina l’estabilitat, amb un dinamisme contingut. El ritme visual es produeix mitjançant la repetició de línies corbes i verticals, que ordenen la lectura de la imatge i reforcen l’harmonia del conjunt. La repetició dels lliris crea un ritme regular que reforça la verticalitat, la unitat ornamental i la cohesió compositiva, sense desplaçar el protagonisme de la figura principal.
Encara que Mucha treballa en un estil modernista i decoratiu, la seva obra mostra clares influències de composicions religioses del barroc i el renaixement, com per exemple:
Vocazione di san Matteo – Caravaggio (1601)
La composició de La Vocació de Sant Mateu està basada en un esquema diagonal dominant, que va des de la finestra oberta a la part superior esquerra fins al punt on Crist assenyala Mateo. Aquesta línia de llum guia la mirada de l’espectador i connecta visualment els elements més importants de la narració.
Mateu ocupa una posició corvada a l’esquerra, amb el seu grup de companys al voltant, mentre que Crist apareix a l’extrem dret, fora del centre. Aquesta disposició genera un equilibri visual entre l’element diví i la reacció humana, tot mantenint la jerarquia narrativa.
El contrast de llum i ombra reforça aquestes línies compositives: la llum intensa ressalta les figures centrals i les seves expressions, mentre el fons queda parcialment en foscor, creant profunditat i definint clarament l’estructura espacial de la escena.
La composició articula les relacions entre les figures i la llum, que generen un conjunt coherent i aporten dramatisme a l’obra. Les figures estan disposades de manera que la mirada de Crist, el gest del seu braç i la reacció de Mateu generen un recorregut visual natural i entenedor.
L’esquema compositiu no és central com en els retables clàssics, sinó que utilitza diagonals i triangles per organitzar l’espai, creant dinamisme i tensió. Els elements secundaris, com els companys de Mateu, s’integren a la composició sense desviar l’atenció de l’acció central, contribuint a l’equilibri visual i al realisme dramàtic característic del Barroc.
L’atenció es concentra a Sant Mateu i Crist, amb un clar contrast d’il·luminació que separa als protagonistes del fons. Les altres figures estan parcialment en ombra, subordinades visualment, la qual cosa reforça la importància dels personatges centrals. La jerarquia s’estableix mitjançant el contrast lumínic, la direcció de les mirades i la postura dels cossos, recursos típics de la pintura religiosa per a emfatitzar el sagrat o el significatiu.
El gest de Crist, amb el braç estès assenyalant Mateu, i la seva ubicació a l’extrem esquerre de la composició, actuen com a element que guia la mirada de l’espectador cap al moment de la vocació. Mateu, situat a l’esquerra i amb el seu gest de, rep el màxim pes visual, reforçat per la seva il·luminació i contrast cromàtic amb el fons.
Els elements secundaris, com les mans, els rostre i la disposició dels companys, complementen la narrativa i reforcen la jerarquia sense competir amb els protagonistes. Així, la combinació de llum, gestos i posició estableix una jerarquia clara, típica de les composicions religioses barroques, on l’atenció sempre es dirigeix cap al nucli de l’acció divina.
La composició de La Vocació de Sant Mateu combina equilibri visual amb tensió dramàtica. El grup de Mateu i els seus companys se situa a la esquerra, mentre que Crist apareix a la dreta, fora del conjunt, generant un equilibri dinàmic que manté l’estabilitat de l’escena sense rigidesa.
La tensió sorgeix principalment de la diagonal de la llum que travessa l’estada i del gest de Crist assenyalant a Mateu, creant un moviment que dirigeix la mirada de l’espectador cap al nucli de l’acció. La interacció entre llums, ombres i gestos introdueix un ritme visual que evita la monotonia i reforça la dramatització de l’escena.
Encara que l’escena és estàtica quant a l’acció concreta, el moviment perceptiu està marcat per la direcció del braç de Crist, la línia de llum i les mirades dels personatges. Aquests elements guien la lectura de l’escena, creant un ritme visual que condueix l’atenció de l’espectador cap al moment de la vocació. La repetició de línies diagonals i la interacció entre figures generen un dinamisme contingut, propi de la narrativa religiosa barroca.
La Vocació de Sant Mateu de Caravaggio és un clar exemple del tenebrisme barroc, un estil que es va desenvolupar en el segle XVII i que complía amb unes característiques comuns a altres obres del mateix estil, com per exemple:
The Last Supper – Leonardo Da Vinci 1495-1498
L’escena presenta una forma bastant complexa a causa del gran nombre de figures i a la varietat de gestos i expressions. L’obra s’organitza a partir de formes simples subjacents: un rectangle horitzontal (format mural), un eix vertical central, i una estructura triangular dominant en la figura de Crist.
L’esquema compositiu és central i simètric. Crist se situa en el centre exacte de la composició i actua com a nucli estructural. A banda i banda es disposen els apòstols, organitzats en grups que equilibren visualment l’escena. L’estructura és tancada i estable, reforçada per l’arquitectura de l’espai.
La composició organitza tots els elements per a dirigir l’atenció de l’espectador cap al moment clau del relat. Leonardo combina estructura geomètrica, perspectiva i gest per a construir una escena unitària, on cada figura contribueix al significat global sense trencar l’ordre compositiu.
La jerarquia visual és molt clara i està acuradament controlada. El primer punt d’atenció és la figura de Crist, seguida pels apòstols més pròxims al centre, i finalment pels grups laterals. Crist i els apòstols constitueixen la figura, mentre que l’espai arquitectònic funciona com a fons estructurant. El fons no és decoratiu, sinó que reforça la composició mitjançant línies de perspectiva que condueixen la mirada cap al centre.
Les formes humanes són clares i volumètriques, El color és sobri i equilibrat, sense grans contrastos cromàtics que distreguin del centre i l’espai està construït mitjançant perspectiva lineal, creant profunditat real i reforçant la centralitat de Crist.
L’obra presenta un equilibri global simètric, però amb una forta tensió interna generada per les reaccions emocionals dels apòstols. Aquesta combinació permet una escena estable en la seva estructura, però dinàmica en el seu contingut narratiu. El major pes visual es concentra en el centre, on se situa Crist. Aquest pes es reforça per: la posició central, l’aïllament de la seva figura, i la convergència de les línies de perspectiva al seu cap. Els grups d’apòstols equilibren l’espai a banda i banda.
La composició és simètrica en la seva estructura general, però asimètrica en el detall, ja que cada grup d’apòstols presenta gestos i postures distintes. Aquesta combinació evita la rigidesa i aporta naturalitat a l’escena.
Encara que l’escena és estàtica en la seva disposició general, existeix un fort moviment perceptiu generat pels gestos, les mirades i les mans dels apòstols, que creguin un ritme visual continu al llarg de la taula. L’estabilitat ve donada per l’estructura geomètrica i la simetria. El dinamisme es produeix per la reacció en cadena dels apòstols davant les paraules de Crist. El ritme s’estableix per la repetició de figures humanes i per l’alternança de gestos oberts i tancats.
“L’ultim dinar” és un clar exemple de l’estil compositiu de les pintures religioses, sobretot del renaixentisme, un estil que es va desenvolupar entre els segles XV y XVI i que complía amb unes característiques comuns a altres obres del mateix estil, com per exemple:
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Molt interessant el procés de recerca de la imatge que busques fente autorretrats. Ganes de veure la imatge escollida i cap a on vas
Gràcies per compartir-ho
Hola, Ester,
No sóc jo, em va ajudar una amiga. Em falta desenvolupar més esbossos…
Gràcies pel comentari.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Bona Nit! Insereixo el meu progrès de moment de cara a la propera entrega del repte 4! Tinc gairebe l’analisi de les obres fet, vull considerar resumir-ho.. de moment, es tot un plujim d’idees que han anat sorgint segons anava fent… He afegit també una captura de pantalla de la fotografia de referència que agafaré per aquest repte i en base a un quadre que m’agrada molt el tractament de les formes i el color que té, l’utilitzaré d’inspiració per als esbossos previs a la obra final.
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
És un treball excel·lent, Mercè, gràcies per compartir-lo.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Primera part: Cerca i anàlisi de referents pictòrics. Estudi de color.
GIOTTO: El somni de Joaquim, 1305
Aquesta pintura descriu una escena religiosa, en concret a Joaquim que rep la notícia de la seva futura paternitat a través d’un àngel. Joaquim dorm profundament protegit per la cabana i per les roques, de mentre dos pastors s’adonen de la presència de l’àngel, ells estan pendents tant del sant com del bestiar, és una escena calmada i tranquil·la, els pastors porten el cap tapat i estan quasi en estat meditatiu, igual que el bestiar presenten colors marronosos i clars. Joaquim presenta uns colors en total harmonia amb l’entorn. Destaca la tensió que es produeix amb l’àngel i Joaquim, ja que estan en diagonal i que evidencia de la importància del fet, alhora tenen els mateixos colors, cosa que els uneix simbòlicament, el color rosat i els daurats de les corones que simbolitzen presència divina. Giotto utilitza una paleta reduïda, de colors clars, amb el predomini de colors clars i blaus. Els colors són harmònics, fa servir colors anàlegs de roses i marrons, blancs i grisos. El cel té un to fort i profund, en canvi, les figures i paisatge són clars i de tons suaus rosats i marrons. La temperatura cromàtica és predominantment càlida, contrastat pel blau del cel que és fred, tot el conjunt evoca pau.
CARAVAGGIO: Madonna del Rosari, 1607
Aquesta és una altra pintura religiosa no se sap qui la va encarregar ni amb quina finalitat, és un dels misteris d’aquest quadre. És un clar exemple del clarobscur on les ombres estan disposades per crear tensió. La composició és clara i simètrica, la Verge amb el Nen Jesús està entronitzada al centre del quadre des d’on una cortina lligada a una columna l’emmarca. I descendent estan els fidels que alcen les mans cap a ella. Els fidels ensenyen uns peus bruts que va ser molt polèmic en la seva època acostumada a imatges més idealitzades. Els peus bruts simbolitzen la pobresa i també que aquests fidels han recorregut un llarg camí. Caravaggio pintava la natura encara que fos deforme i lletja. Al costat esquerre sembla que surt el mecenes que mira cap a l’espectador, vestit amb peces de l’època, sembla que la seva mirada sigui una invitació cap a l’espectador a seguir el seu exemple. Fa servir una paleta reduïda de marrons, vermells i verds. Els colors són anàlegs en la major part de l’obra usant marrons. Dins de l’obra la Verge porta un vestit blau, però de tonalitats fosques que harmonitza amb el fons de la resta de l’obra. Caravaggio combina els colors complementaris de vermells i verds, a la tela superior i als vestits dels personatges de la part inferior. El Nen Jesús de color clar i lluminós està situat just al centre de l’obra, el converteix en el punt focal i centre d’atenció, és una obra cristiana més que mariana que havia predominat fins aleshores i contrasta amb la resta de l’obra perquè Jesús no té una postura natural. També en contrast a la part inferior esquerra té la contrapart terrenal, una dona amb el seu fill, ella aixeca el cap i és l’única que mira a la verge, encara que estigui d’esquena ho intuïm, veu directament la Verge i no li fa falta de sants per veure-la, travessa visualment aquest estament.
CÉZANNE: Jugadors de cartes, entre 1890 i 1895
Aquesta obra descriu una escena quotidiana on hi ha dos jugadors de cartes, per la vestimenta deduïm que són dos vilatans d’Ais de Provença. Després d’una jornada de feina, estan absorts en el joc i el món desapareix per ells només existeixen de les cartes. La composició de les dues figures de perfil, enfrontades una a l’altra, ocupen quasi tota l’obra, miren en diagonal cap a les cartes, cosa que fa que l’espectador segueixi la mirada cap al punt focal que són les cartes. Es recolzen sobre una taula de fusta que contrasta amb la resta de l’escena mitjançant l’ús dels colors complementaris, vermells-verds. Aquesta diagonal que comencen amb la mirada i es creua en les cartes, continua amb els colors de les vestimentes, formant una X, colors anàlegs però alhora contraposats, ja que la jaqueta del primer jugador té el mateix color que els pantalons del segon jugador i a la inversa. Cézanne utilitza una paleta reduïda de colors complementaris i anàlegs. La paleta reduïda és marró, taronges, grocs-verdosos i blaus. Els colors complementaris els fa servir per donar textura i ombres, amb la taula i les peces de roba. El fons també usa els colors complementaris, blaus del vidre i taronges de la fusta de la paret. Fa servir també el blanc com la pipa, colls de les camises o reflex de l’ampolla per crear direccionalitat cap a les cartes que també són blanques. La temperatura cromàtica és freda i càlida amb predomini càlid, és una escena fosca on la llum que il·lumina els personatges és artificial, se suposa que és cap al tard dins d’un bar.
Segona part: Inventari de color i construcció de la nostra paleta.
RGB
91 110 142
50 26 24
87 73 64
136 103 86
101 33 34
204 151 147
164 144 135
247 230 214
Tercera part: Variació cromàtica obra lliure.
Partiré d’una foto de unsplash o d’un lloc lliure de drets per fer la meva versió amb la paleta cromàtica de Giotto 3.1 i paleta monocroma centrada en el clarobscur 3.2.
Gràcies, Mercè, manca aprofundir una mica en les funcions compositives i semàntiques que consideres que es donen pèl fet d’utilitzar aquesta paleta i situar els colors d’aquesta manera.
Hola Gloria, tinc un dubte de si un cop lliurat un lliurament parcial es pot tornar a presentar-modificat o al lliurar ja es definitiu?
Hola, Glòria, ja veig que es poden fer diversos lliuraments, disculpa, que vaig una mica perduda amb el sistema de la UOC… Gràcies!
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Bones!
La roda cromàtica ha sigut una feina amb moltíssimes rectificacions, ja que m’he trobat moltes dificultats (i impaciències) a l’hora de veure el contrast entre els colors definitius, ja que la tèmpera humida tenia un color, al assecar-se un altre, i passats els dies, canviava també el color.
Naia,
de cara a futures preentregues convindria mostrar una mica més de procés i fotografies més properes per a poder-les comentar…
Seguim,
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
He utilitzat paper d’aquarel·la per realitzar el cercle cromàtic, mentre que per a l’exercici d’anul·lació del color mitjançant colors complementaris he emprat paper de bambú. Per traçar els cercles amb precisió, he utilitzat un plòter de tall adaptat amb un llapis.
Molt bona feina, Mercè!
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Ostres quina passada Mercè! M’encanta com has treballat el fons i la subtilesa dels colors.
Magradaria molt tot el procés. Preciós el resultat
Fantàstic. M’agrada molt la gama de colros que has triat i la composició, deixant un espai lliure a la part superior.
Seguim
És impressionant la teva perfecció, sembla una foto de tan realisme. Si no sabés que fos un oli. Pensaria que és una foto. M’encanta. Encara he d’aprendre molt per arribar a fer-lo amb aquesta perfecció.